al cap de vint dies d’enemistat, un company del taller (amb qui fa harmonia tres: fonaments) organitza una festa de disfresses dels anys setanta i ell escriu un missatge al pol convidant-lo, perquè pot ser un bon homenatge als grups que escolten i versionen (els talking, els wire, els television, els trex) i perquè té ganes de veure’l. però el pol no li respon (i ell no hi va). quan a la filmoteca (sent com una companya de classe l’hi explica a una altra) fan un documental dels ramones, envia un missatge al pol dient-li que podrien anar-hi i després fer un volt pel raval, però el pol no li respon (i ell tampoc hi va). envia i envia missatges que no tenen mai resposta, pel tic blau, pel facebook, pot saber que està viu, que fa coses, que toca música, que els rep, però la devolució sempre és la mateixa, un silenci obstinat, sostingut, parsimoniós. quan ha passat més d’un mes de malentès i de cabreig, una nit, avorrit, li envia un altre missatge en què li diu que haurien de fer “un exercici col·lectiu de maduresa i afrontar el que s’hagi d’afrontar, parlar del que s’hagi de parlar, suparar el que s’hagi de suparar (i callar tota la resta)” i llavors el pol sí que respon (i ell s’emociona en veure-ho, però es desinfla de seguida quan ho llegeix) “superar o separar? aprèn a escriure i desaprèn de copiar, aprèn a crear i desaprèn de robar i d’emportar-te el que no és teu, aprèn a escoltar i desaprèn de voler brillar, aprèn a respectar i desaprèn de trepitjar, aprèn a ser amic i desaprèn d’envejar”.
La premsa ha dit
