A la nota final d'aquest llibre, l'autor explica no recordar amb exactitud quan va començar a documentar-se per escriure La capsa de Dillenius, si bé l'interès pels fets que narra deriva, ens diu, de la seva tirada per la història de les ciències naturals, matèria de la qual va ser-ne professor a la Universitat de Barcelona. Que la present obra és una novel·la “és evident”, afirma Josep Cuello Subirana, tot afegint-hi: “però trobo que no és pas sobrer repetir-ho. És una narració de ficció amb alguns personatges que tingueren una existència real, encara que en aquestes pàgines verbalitzen allò que, a tot estirar, potser només van posar sobre el paper, escriuen (sempre) cartes diferents de les que van redactar i interactuen com si també haguessin viscut altres relacions”. Tots plegats, des de les figures secundàries fins a la principal: Joan Isern Batlló i Carrera, un dels botànics més destacats de mitjan XIX.
A mesura que avança, La capsa de Dillenius focalitza l'atenció en uns homes de ciència que llavors esdevenen centrals: els integrants de la denominada Comisión Científica del Pacífico (1862-1865), una expedició de naturalistes que el govern d'Isabel II va enviar al continent americà a bord d'una esquadra en missió neocolonial. Malgrat els estudis que se n'han publicat, hi ha encara un munt de fonts primàries amb un bon gruix d'informació inèdita. Durant els anys de preparació de la novel·la, l'autor ha consultat els documents que es conserven al Real Jardín Botánico, a la Real Academia de Ciencias Exactas y Naturales o al Museo de Ciencias Naturales de Madrid, però també els de l'ingent fons de la barcelonina Junta de Comerç que custodia la Biblioteca de Catalunya. “Estic segur —escriu— que els empleats dels arxius saben de la il·lusió —que és la de fer-hi troballes— amb què els investigadors hi acudeixen, però no estic tan convençut que els lectors endevinin la de lligams impensats que s'hi poden descobrir. En aquest cas, alguns dels més aparentment novel·lescos”.
