Alguns relats ens transporten a la infància i la joventut d’aquests homes i dones a l’entorn rural del Marroc, abans de passar l’estret. Gairebé els podem veure, ensofrats i pol·linitzats per les oliveres i per la pols dels camins, i en algun cas fins i tot podem percebre un rerefons de xafarderies en la proximitat d’una font. He tractat de reproduir fidelment les seves veus, volia que els relats no perdessin força pel camí, calia que les persones mantinguessin dins el possible la seva manera d’expressar-se. I sens dubte he tractat de fer-ho també amb la veu de la Badia, amb la seva forma de mirar de cara, la seva manera franca i respectuosa d’acollir, les seves honestes reflexions. Ella és clarament un dels personatges, protagonitza els relats juntament amb els altres, la seva veu s’enllaça amb les veus d’ells i d’elles com una trena vigorosa al llarg dels relats. La Badia il·lumina les seves veus, perquè els accepta tal com són.
«Els seus consells venien d’un home savi, d’un home sincer, i és per això que els he guardat com un diamant: —Quan un patiment envaeix l’ànima d’algú, el seu cap tan sols pot desxifrar-ne les paraules pausades. Has d’acostar-te a la gent somrient —em feia saber com una revelació, com una primícia—, sense presses, sempre elegant dins la senzillesa.»
