Un vell escriptor insatisfet, alcohòlic i admirador de Marcel Proust vol fer una crònica literària de la seva època per tal d’aconseguir el prestigi que sempre li ha estat negat. Escriu durant les nits, i ens conta com el món que l’envolta es va degradant de la mateixa manera que ell es va degradant físicament i que s’han anat degradant els seus somnis. Entre l’extensa nòmina de protagonistes de Quan el cel embogeix, hi trobam un sinistre fiscal nostàlgic de la dictadura del general Franco i membre de l’Opus Dei, la seva pintoresca i atractiva amant, un lloro superdotat i suïcida i l’àngel d’un mausoleu, que plana damunt els episodis de l’argument amb la seva espasa de doble tall. Els referents literaris i mitològics incrementen l’interès d’aquesta novel·la irrespectuosa, que recorre fàcilment les distàncies que separen la realitat de la fantasia o la crítica de l’humor. Al capdavall, Quan el cel embogeix acaba essent la crònica de les inclemències amb què hem de conviure a diari a causa dels mals de la història, de les nostres pors, de les nostres passions i dels excessos que arribam a cometre perseguint la felicitat.
