«Em pensava que el sol ja s’havia començat a pondre, però, quan vaig
arribar a casa, per fi me’n vaig adonar: la falta de llum era provocada per
la fumerada negra que cobria el cel. […] L’oncle em va fer notar que jo estava tota esquitxada d’una cosa que semblava fang. També
se m’havia embrutat la brusa blanca de màniga curta i el teixit estava fet
malbé als punts tacats. [...] Érem en ple estiu, però feia tan fred que mig tremolava. La pluja no havia durat gaire. Devia trobar-me en estat de xoc, perquè em semblava que havia començat a ploure quan encara érem al camió. Segurament se m’havien esmussat els sentits. La pluja negra havia arribat i se n’havia anat de sobte, com si no volgués que me n’adonés, com si volgués fer trampa.»
